Inherit the Stars by James P. Hogan (Giants, #1)

 (I know there could be some mistakes in this review. I’m trying to improve my English, thanks)

I admit that I enjoyed this classic science fiction novel. Classic at an unusual time, I must say, since it was published in 1977; that is, at the height of the New Wave; but in any case, as I say, with an absolutely classic flavor. The intrigue of ‘Inherit the Stars’ deals (you can read more in the synopsis of the book) about the discovery on our Moon of a human astronaut who was buried 50,000 years ago!

Thus, with this captivating enigma - and others that emerge - the novel
develops. When I say a classic aftertaste, I mean that the author dedicates himself to solving this enigma as if it were a mystery novel, but instead of police clues in this case we have scientific ones, which leads him to long and passionate digressions on various scientific aspects (Isaac Asimov style explanations, to understand us, and of course reflecting the state of the art in 1977).

It has not been difficult for me to read it, on the contrary, as I say I have enjoyed it, among other things for the difference with much of the literature that I'm currently reading, but that it may serve as a warning for readers. Another issue that I must warn is that it is also absolutely classic with gender relations: that is, for example, that men have logical thinking and women have feminine intuition, and so on...

In short, an absolutely optimistic novel regarding the benefits of science and technology. Also with a good ending that improves the entire novel.

At the moment I don't know yet if I will read the sequels.

Noosphère par Audrey Pleynet

(Je sais qu'il pourrait y avoir des erreurs dans cette revue. J'essaie d'améliorer mon français, merci)

Superbe couverture du roman

​

Ceci est ma première critique en français :-)

J'ai adoré Rossignol et voilà que je lis ce précédent roman de l'auteur.

La prémisse est fascinante. Dans un avenir proche, apparaît la Noosphère du titre, qui est essentiellement un monde d'idées qui devient du jour au lendemain accessible à tous les habitants de la Terre. Autrement dit, tout le monde peut consulter instantanément toutes les informations. Cela peut sembler une bénédiction au premier abord - et c'est effectivement le cas - mais cela conduit aussi, par exemple, à des révolutions politiques ou à la perte du secret commercial.  

Le fait est que l’auteur développe ensuite le roman de manière assez conventionnelle, c’est-à-dire comme un thriller futuriste.

Dans l'ensemble, la lecture est assez divertissante et je considère qu'elle en valait la peine, mais si vous voulez une recommandation, lisez le magnifique Roussignol dont j'ai parlé précédemment, dans lequel il semble que l'auteur ait déjà trouvé son propre style littéraire.

La plantilla d'Olga Ravn

Ciència-ficció reflexiva, ambientada en un futur distant, per analitzar amb perspectiva algunes preocupacions del present, com ara la conciliació de les qualitats de l'ésser humà, com ara l'empatia o el sentit comunitari, amb el treball a les grans corporacions i els seus corresponents interessos. L'autora, en la seva vivència personal, s'hi troba en el cas de la seva maternitat, segons explica en una entrevista al diari Ara. D'aquí el títol de la novel·la, Los empleados en la traducció castellana.

L'anterior connecta amb un tema clàssic de la ciència-ficció però alhora molt vigent avui en dia, com és la creació d'intel·ligències artificials, a la novel·la en forma d'éssers humans artificials, i les tensions que això comporta entre les dues "races": Si bé a la nau tots són companys de feina, els humanoids són, clar, el col·lectiu discriminat; o més ben dit, doblement alienat: per una banda, per la seva condició d'empleats/des d’una gran corporació i, per l'altra, per ser considerats com un simulacre dels vertaders éssers humans.

Tot això condensat en l'entorn aïllat d'una nau espacial situada a molts anys llum del nostre planeta. És a dir, la novel·la es pot entendre com un experiment mental fet al millor laboratori possible (fa poc vaig gaudir de La nau de Pau Planas, amb un plantejament de base similar, si bé el llibre se centra en altres aspectes).

A la novela s'esmenta també un planeta, amb el convenient nom de Nova descoberta, i uns objectes misteriosos que han pujat a la nau - l'incognoscible, a la manera de Solaris de Stanislaw Lem - que actuen una mica com deus ex machina.

La novel·la es divideix en cent vuitanta micro capítols, en forma de la resposta de cada empleat/da a un hipotètic qüestionari de la corporació. Resumint, es tracta de ciència-ficció tranquil·la, ben escrita i amb algun moment sublim. Per a degustar i reflexionar una mica.

Moonraker by Ian Fleming

(I know there could be some mistakes in this review. I’m trying to improve my English, thanks)

Having seen all the movies, this is my first James Bond novel and I was pleasantly surprised at how entertaining it was the reading. I started with Moonraker because it is the highest rated in the series. 

To begin I must say that the book is very different from the movie. In this regard, contrary to many opinions, I liked Roger Moore's film (it might have something to do with the fact that it was science fiction ;-).

First paperback edition UK (1961)

About the book, I check that Ian Fleming knew how to set a spy novel, or more specifically a spy fiction novel or “Spy-Fi”. For example, the technical descriptions are good, specifically in the case of the missile that gives its name to the novel (more similar to a World War II V2 than a current rocket); although today they are somewhat outdated, they complement the novel well and currently give it a touch "retro" which I find delightful.

On the other hand, I was very intrigued by the treatment of women in the 007 novels. Well, no surprise here, the man commands and disposes, in accordance with the prevailing ideas of the time (the novel was published in 1955). However, it should be noted that the heroine, Miss Gala Brand, actively participates in the plot and, by the way, she resists the charms of James Bond (but because she is engaged to another man). More peculiar is the author description -in the mouth of James Bond- of the women who work as MI5 secretaries, destined to be "spinsters", since a love relationship is incompatible with the necessary discretion in their work, which is not the case with the men.

No surprise either with 007's main adversary, Hugo Drax, as evil as you would expect.

On the recent controversy (see link below) that it is planned to correct the James Bond novels, particularly for some racist aspects, I prefer to read them as they were written, with their original doses of racism, colonialism and machismo. They were simply other times, in which there were acceptable things that now -fortunately- they are not. In other words, what was tolerated 70 years ago is not accepted today, and some that is currently being accepted in our time it will not be so in 70 years from now (if the planet holds out, of course). On the other hand, about the disclaimer by the editors: This book was written at a time when terms and attitudes which might be considered offensive by modern readers were commonplace, I find it correct and the explanation could even be expanded further highlighting these undesirable aspects of the novel, but I not agree with correcting the original work. After all, I think that it should be the reader himself (or herself) who should criticize and judge whether these aspects of the novel are appropriate or not.

You can see the news mentioned here: https://www.theguardian.com/books/2023/feb/27/james-bond-novels-to-be-reissued-with-racial-references-removed

Eversion by Alastair Reynolds

Too bad I don't have enough time to comment properly this novel. Suffice it to say that it is good science fiction and that I am happy to know that, with so many first novels currently being published (nothing against new authors, of course, all of them are very welcome), established writers like Alastair Reynolds are still contributing with their talented works to the science fiction genre.

Eversion is a standalone novel. About the plot: It starts out as a classic voyage of exploration in the arctic and ends up turning into something more fantastic and at the same time more sinister. Recommended. 

La nau de Pau Planas

Feia temps que li anava al darrere: una obra guanyadora del premi literari gironí Just M. Casero i que alhora sigui ciència-ficció penso jo que té el seu mèrit. Així que finalment m'he acostat a la meva biblioteca de capçalera, tot i què me n'adono que també està disponible en suport electrònic. 

Novel·la curta, bona lectura. El protagonista explica les seves reflexions en mig d'un viatge espacial cap a un destí promès, el planeta Xeix. La vida a la nau aparenta ser força idíl·lica, sobretot si es compara - segons es va sabent, al llarg de la narració se'ns va presentant els diversos tripulants- amb la que deixen enrere al planeta Terra, on tenen una vida bastant de "M"...

M'ha agradat. Comprovo que el Pau Planas té més llibres publicats, li seguiré la pista doncs. 

La glàndula d'Ícar d'Anna Starobínets

El llibre conté set relats i cadascun recrea un petit univers, un univers amb la signatura de l`autora.

La temàtica de per sí es variada. Al relat que dona nom al llibre es planteja una situació en la que es contraposa el què s’espera dels homes en societat versus la seva identitat podríem dir que genètica. A City aborda l’estil de vida amb el què sovint ens imposen els mass media (resumint: el somni americà) en contrast amb una indigesta realitat. Amb el relat El pigall parla d’una possible invasió extraterrestre i a El paràsit d’una mena de mutant (bé, podria ser un mutant però és més weird que això) i del fanatisme religiós. La frontera va d’escapades en el temps. A Pastures delicioses, sobre el tràfic no ja d'òrgans sinó de cossos sencers. El darrer relat, Tranx, el més llarg, de la influència dels estris amb pantalla als infants.

Cadascun d'aquests relats s'allunya del quotidià per mostrar-nos el que és radicalment estrany, però alhora ens convida a reflexionar si el que nosaltres anomenem normalitat també pot considerar extraordinari, o bé rar i angoixant; o fins i tot inacceptable, si ens parem a pensar, ja que l’autora mostra un punt crític amb la nostra societat tecnològica.

No sabria classificar els gèneres que toca l’autora, té parts de weird i de realisme màgic, i alhora components de ciència ficció i distopia. Al substrat de cada relat, però, s’hi troben les nostres pors més quotidianes: la mare que tota sola s’ha de fer càrrec dels fills, el veure's superat per les noves tecnologies, l’envelliment o bé la pèrdua d'identitat, entre d’altres.

En conjunt, tots els relats els considero molt bons, si bé alguns estan més ben resolts que d’altres, potser per la intenció de d'experimentar de l'escriptora. Això sí, cal tenir present que l’Anna Starobínets no fa gaires concessions als lectors/es: es una lectura sovint incòmoda, però alhora molt gratificant.